Ball de records. MEMENTO

Val més un record que mil paraules o això diuen. Encara que en el cas de Leonard, el protagonista de la pel·lícula "Memento", aquesta afirmació no és vàlida. Reacrear els records en paraules, en tatuatges per poder coneixer l'argument de las nostra pròpia vida.

Però, les paraules sobre les que guiem la nostra vida són realment records propis o una construció de fantasies creades per persones del nostre entorn? Com confiar en simples paraules? Com dependre de unes frases per actuar de una o una altra manera? Però, qué és un record? Un record és allò que nosaltres volem que siga, té el sentit que nosaltres li donem. No és ni més ni menys que allò que nosaltres creem, un joc de la nostra ment que es crea en funció de cada individu.

Un mateix record pot ser dolç i amarg depenent de la persona que el construisca. Som capaços de crear i oblidar records, el poder de la nostra ment és increible.

Imagina viure sense records, no ser capaç de crear i dirigir la teua vida mentalment, no ser capaç de donar-li sentit a tot el que fas. Seria un veritale problema viure sense records, oblidant les misèries viscudes, oblidant aquelles persones que t'han fet patir. Tinguent cada dia una nova oportunitat de dirigir la nostra vida, de donar-li un sentit distint.

És clar, que igual que oblidem les coses dolentes, oblidem les alegries, aquelles coses y persones que ens fan somriure. Però, els fets que marquen la nostra vida no es guarden en la ment, es coleccionen al cor. I aquelles persones que ens fan sonriure no cal recordar-les, estan en el nostre dia a dia. Viure sense records seria un problema , o tal volta una aventura?

Històries d'herois

Dilluns, 13:00 del mitjdia. Després de fer classe desde les 8:30 del matí, m'endinse en classe de literatura catalana a vore “HERO” una pel·lícula d'espases i xinesos, una mescla un tant explosiva. Pel fet de ser dilluns, la situació ja és prou pesada, també influix l'hora, ja que 13:00 el mitjdia, quan tens una fam que tremoles tampoc és el moment ideal per vore cinema.
Crec que és per tota aquesta mescla de raons per les quals em va costar prou entendre la pel·lícula.


Jo que pensava que les persones només podiem morir una vegada. Doncs després de vore aquesta pel·lícula he descobert que no és així. Veia uns personatges que morien, i als cinc minuts tornaven a apareixer en escena. Alguns van arribar a morir fins a tres vegades en tota la pel.lícula! Al principi pensava que entenia l'argument. Un heroi que vol enganyar l'emperador xinés per matar-lo. Per conseguir el seu objectiu conta una història en la que moren alguns dels personatges. Es normal que tornen a apareixer més tard, perquè la història contada era mentida. Però, més tard tornen a morir, jo pensava que aquesta vegada estaven certament morts, doncs més tard tornen a apareixer de nou. Crec que va ser més o menys ahí quan vaig perdre el fil argumental del film. Ja no entenia molt bé qui vivia, qui moria, qui mentia i qui no.

De totes maneres, em va resultar molt interessant, ja que els efectes eren genials, les escenes del llac o del bosc em van impressionar barbaritats, la formar d'utilitzar els colors, entre altres coses.
Encara així em vaig quedar molt sorpresa ja que el film em va mantindre atenta l'hora i mitja que va durar. És més, m'atreviria a afirmar que és l'única pel,lícula de xinesos i espases que he vist acabar. És clar que podía haver eixit de l'aula en qualsevol moment, però no ho vaig fer, imagine que tenia l'esperança de que fora la típica pel·lícula que tot s'entén en arribar al final. Però no va ser així, arribà el final del film i el trellat jo el seguia sense trobar.

De totes formes voldria remarcar que les condicions per vore el film eren complicades, l'hora sobretot. També dir, que és un tipus de pel·lícula a la que no estic molt acostumada, una cultura molt distinta a la nostra, un idioma completament diferent, una lectura constant en mig d'un ball de caps davant la pantalla. Tal volta, aquestes són les vertaderes raons per les qual no vaig endinsar-me del tot en el film. Tot això barrejat en un anar i vindre de portes obrint-se i tancant-se que distirsionaven la meua atenció, persones que no interessades s'endinsaven en converses que sense adonar-se podien arribar a molestar als companys, no només pel fet de parlar, sinò pel fet de que era un film una mica complicat que requereix prou atenció.

El cap de setmana he tornat a vore la pe.lícula, cosa que m'aclarit molt l'argument contat, l'utilització dels colors o les accions dels personatges entre altres coses. Imagine que el context era prou distint, per la qual cosa, la meua atenció estava prou més centrada. D'igual manera, el film no era en versió original, sinò traduït al castellà, cosa que em va facilitar la comprensió. El poc trellat que inicialment trobava al film he quedat finalment resolt.

El meu germà Pol

Fa cosa d'una semana, vaig acabar de llegir el llibre titulat "El meu germà Pol", llibre realista que reflexa la situació familiar amb un membre discapacitat. Reflexa a la perfecció moltes situacions familiars actuals. Mostra la posició de Pol ( un adult amb la Síndrome de Down ) dins d'una família acomodada, tradicional i molt conservadora.

No se ben bé perquè, però en un principi no era un llibre que cridara la meua atenció . Tothom em comentava la trsitessa de la història i no tinc el cap prou ocupat com per llegir més coses tristes. Què no tenen prou en llegir la premsa cada dia? Al començar a llegir-lo vaig crear una mena de món paral·lel, un món en el qual em sentía part de la història descrita, la història real que es conta. Ens empapa de realitat, ens tira a la cara problemes que molt poca gent vol vore, que tothom ignora.

Segurament, moltes persones s'han sentit desplaçades per sentir-se diferent a la resta d'una o una altra manera. La por de voler demostrar que per ser diferent a la majoría de la gent no ets pitjor que ningú. Per què per ser especial els han de privar de drets dels quals tothom podem gaudir?

Voldría fer-vos saber una situació que vaig viure fa cinc dies. El passat divendres 7 de novembre, una frase va marcar la nit.

- "Ací no podeu entrar"

Frase que va truncar la nit a dotze persones amb la Síndrome de Down que volien passar una nit agradable envoltats dels amics, prenguent unes copes i fent-se uns ballets. Com qualsevol de nosaltres un dissabte, no? Doncs no va poder ser! Un orangutà ( perquè no té cap altre nom ) , en la porta del pub "Maruja y Limón" a la zona de Joan Llorenç de Valéncia, va impedir que aquest grup de xics i xiques entraren al pub.

- " No es pot entrar amb esportives"

- " Són massa joves"

Va home, va! Que el més jove té 29 anys! Tingues valor de dir que no els vols permetre entrar per la seua discapacitat. Ja que tens valor per imperdir-los entrar, tingues també per donar la cara.

No va deixar que entraren al local , que gaudiren com qualsevol altre jove.

Aquesta és la realitat, ens plenem la boca de bones intencions i és això el que tenim com a resultat. Recapacitem perquè alguna cosa no esta ixint bé, alguna cosa està fallant a la societat. No és normal que coses com aquestes continuen passant a día de hui. Si ni tan sols sabem respectar a les persones com volem solucionar problemes més seriosos?

Però el pitjor de tot sabeu que va ser? Com qualsevol altra persona, es van adonar del que estava ocorrent i amb els ulls ofegats en llàgrimes demanaven una explicació. Però, quina explicació amb trellat podiem oferir? És trist vore situacions com aquestes, però per desgràcia és la crua realitat, injusta però real.

Aquesta criatura

Que complicades són algunes relacions familiars. Podem trobar de tot tipus, famílies que s'estimen i d'altres que no es volen ni vore. Però, qui de nosaltres no ha tingut mai una baralla familiar per menuda que siga? Si algunes relacions familiars són complicades, no parlem de les relacions entre pares i fills. Tenim de tot tipus, relacions d'allò més variades.

És clar, que tots volem que la nostra futura criatura siga la més feliç. Però, no sempre és així. Com actuen uns pares quan no tenen res que donar de menjar als seus fills? Com reaccionar davant d'una filla que porta una mala vida? És aquest el tema que vegem reflexat en l'obra de teatre que té per títol "Aquesta criatura". Relacions familiars complicades. Una bomba de rellotgeria apunt d'esclatar. Fills que colpegen als pares, pares que abandonen els fills i un fum de situacions que trobem a la nostra vida diària. Ens fa reflexionar sobre temes que estan molt d'actualitat. Un dels temes més tractats són els diners, vegem com els diners poden alçar-te fins al cel i com els mateixos diners poden afonar-te en un gran pou. Problemes quotidians i converses familiars que m'han cridat molt l'atenció.

Recomane l'obra a tots i totes, però heu de saber que és una obra realista, no és cap conte de fades, no existeixen prínceps ni princeses. És una obra que ens mostra situacions que tots podem viure a les nostres cases.

Per una altra banda, em va semblar molt interessant que cap de les històries, almenys de les que recorde, acaben bé. Però, també és cert, que no totes les relacions familiars tenen final feliç, no és així?

I l'educació especial?

Actualment, el tema dels plans de reforma en l'educació és un tema molt en debat. Em centre en els plans que afecten a l'escola de magisteri, concretament a la situació en la que es troba l'educació especial hui dia.

Com ja sabem, les carreres universitàries passen a ser graus de quatre anys, incloent la carrera de magisteri. Com podem observar ja en el curs present, les especialitats desapareixen, deixant només les opcions d'educació infantil i educació primària. Pel que tinc entés, per poder especialitzar-se en educació musical, educació física o llengua estrangera, haurem de cursar els quatre anys generals, per a més tard fer sis messos d'especialització. Però, un tema distint és el que envolta l'especialització d'educació especial, així com la de audició i llenguatge. Per poder ser futur mestre d'educació especial, s'hauria de cursar, en primer lloc, els quatre anys generals per a posteriorment, pagar un màster per possibilitar l'especialització. Per què aquesta especialització no té la possibilitat de cursar-se en sis mesos, com la resta? Per què per poder ser mestre d'educació especial hem de pagar, cosa que no es fa en la resta d'especialitats?

Com a futurs mestres, ja no mestres d'especial, sinó de qualsevol altra especialitat, hem de tindre en compte que a la nostra aula ordinària també podem trobar alumnes amb diverses necessitats educatives especials. Aquest també és un tema preocupant, ja que a més de convertir aquesta especialitat en màster, han disminuit en els quatre anys generals d'educació primària i infantil
el nombre crèdits que tracten als alumnes amb necessitats educatives especials. Ha passat d'estudiar-se 12 crèdits destinats a les adaptacions curriculars dels alummnes amb necessitats, a estudiar-se 6 crèdits d'atenció a la diversitat, centrant-se en altres temes com poden ser la inmigració. Està clar que la inmigració, és un tema a tindre en compte,cada vegada més. Però, no per això hem d'oblidar aquestos alumnes amb necessitats educatives especials. Alumnes que necessitaran de la nostra ajuda per poder adaptar els materials segons les necessitats de cadascun.

I com han de saber adaptar els materials si no estan formats? Aquestos alumnes amb necessitats educatives especials, només tenen permés eixir de l'aula ordinària cinc hores semanals, és a dir, un hora al dia. La resta del temps la passen amb els respectius professors. Aquestos han de saber com actuar, com adaptar els materials i com potenciar al màxim les possibilitats d'aquestos alumnes tan especials.

Penseu que un mestre que estudia en tota la carrera 6 crédits d'atenció a la diversitat està capacitat per poder donar classe a un alumne amb qualsevol deficiècia sensorial (visual, auditiva, etc), física o psíquica?

Aquesta és la nostra realitat, i és que cada vegada més trobem a les aules ordinàries alumnes amb discapacitats, alumnes que requerixen una atenció especialitzada que amb 6 crédits de carrera, des del meu punt de vista, no es pot proporcionar.