Amanéixer, históries d'amor.

Com sense dir res es pot transmetre tantes coses? Tantes paraules? Tantes sensacions?

Mai havía vist una pel·lícula muda, i sincerament mai tenía ganes de ficar-me a vore "Amanéixer" ja que pensava d'entrada que no m'anava a interessar. Estava equivocada. Per començar està molt lograda amb els mitjans dels quals es disposaven en aquella època, ja que és un film de l'any 1927.

Ha sigut com vore un film totalment distints als que he vist fins al moment. És una contínua interpretació del fets, imaginació de les paraules. Una atenció constant a una música que transmet allò que contenen les paraules inexistents.

Ací la música juga un paper bàsic per poder fer arribar als espectadors el missatge, o millor dit per a fer que aquestos interpreten els sentiments dels protagonistes. Una música ràpida que t'expressa estrés. tensió, com es pot vore a l'escena de l'intent d'assassinat de l'home a la seva esposa... una música relexada que t'espressa una tranquilitat absoluta, llibertat i felicitat que vegem en les escenes d'amor. No sería el mateix contemplar l'escena de la tempesta sense cap sonit o sense música que ens fa sentir el perill, la desesperació...

La história reflectix un triangle amorós perillós. El món desconegut de la gran ciutat front al món rural ja conegut. La curiositat d'allò desconegut. Però, un terrible fet marcarà aquesta decisió, un intent d'assassinat obri els ulls al protagonista, que s'adona qui ocupa realment el seu cor.

És curiós com un fet que estàs decidit a dur a terme, quan passa sense adonar-te, sense intenció, pot fer-te la persona més desgraciada del món. Quan s'adona del perill de perdre a la seva dona, amagada junt a les ones i els rellamps que iluminen la moguda nit de tempesta, la ràbia continguda es menja al protagonista.

Finalment, com en qualsevol típica pel·lícula d'amor, trobem un final feliç. Un final en el que trionfa la felicitat, la dona de ciutat torna al seu lloc d'origen, i la esposa del protagonista apareix a la mar. Un final tradicional, que no és dels que més m'agraden certament.

Igualment, no és la história contada allò que m'ha agradat d'aquesta curiosa pel·lícula, és allò que m'ha trasmés la música, els gestos, els paissatges, els sonits, les imatges... La creació i interpretació d'un história muda carregada de mil paraules.

Una de vaquers "Sin perdón"

Feia cosa de deu anys que vaig vore per última vegada aquesta pel·lícula. Les históries de vaquers, encara que no són l'estil de pel·lícula que més m'agrada, són unes pel·lícules que em duen a la memòria uns records meravellosos.

Estius a la caseta del poble, en la meua àvia mentre s'amagava el sol, aquesta és l'escena que me ve a la ment quan veig qualsevol história de vaquers. Morgan Freeman i Clint Eastwood són els actors impressionants, són d'eixos actors que sempre es recorden, o almenys jo sempre recordaré per pel·lícules espectaculars, una de les quals "Sin perdón", en especial pel sentiment que revisc al vorela.

Aquest sentiment del qual parle em va remoure com un cuc a l'estómac concretament en una escena de l'inici del film. Clint Eastwood, busca a Morgan Freeman per endinsar-se en un assassinat de dos bandolers pels quals unes prostitutes oferixen 1000 dolars com a recompensa. És en ixe moment, en el que galopen els dos vaquers per un inmens camp de blat mentres s'amaga el sol deixant com a conseqüència un paratge groguenc d'allò més extraordinari.

La veritat és que m'ha agradat molt tornar a sentir aquest sentiment que ja apenes recordava, i pensar que encara que passen molts anys, sempre que torne a vore "Sin perdón" tornarà a mi aquesta sensació tan impressionant.

Sempre m'ha agradat aquesta pel·lícula, un anar i vindre de tirs i punyades tots uns contra altres. Vore la lluita d'unes prostitutes que s'agrupen per defensar a una companya sobre la que s'ha comés una greu injustícia. Unes dones que no acepten cap perdó, volen venjança i la volen el més aviat possible. William Munny un pare de família es veu obligat a retornar a la violència olidada anys enrere, per rebre els diners que necessita per poder dur avant a la seva família. És un western dels que ja es fan pocs, per no dir cap.

És cert que la pel·lícula no m'ha cridat tant l'atenció com quan era més menuda, però ha sigut una molt bona oportunitat per tornar a reviure aquelles históries de vaquers que baix l'estiu calurós d'un poble valenciá veia amb la meua benvolguda àvia.

Aventura de llegir

Hui dinant he vist a la televisió una nova noticia de violència de gènere i m'ha vingut al cap el conte de "Tararà" llegit a classe fa un parell de messos. Com relatava alló que va ocorrer, com va assassinar la seva dona. No se si s'haveu adonat de lo màgica que pot ser la lectura, en aquest cas parle de la narrativa curta. Pots llegir un conte com Tararà i possar-te en la situació d'un assassinat, i al cap d'una estona llegir el conte més romàntic i melós que s'haja escrit.

Llegint, som capaços de viatjar a lloc llunyans, que tal volta si no fora per la imaginació, mai voriem. Llegir, és una aventura de la que tots hauriem de gaudir constantment, és una oportunitat d'ensenyar als xiquets a viatjar, a imaginar, a crear paratges, persones, sentiments...

Gràcies a molts d'aquestos contes som capaços de coneixer "Els fets" , les raons per les quals una dona pot desijar per damunt de tot, acabar amb la vida del seu home. Formem part de la història, dels pensaments del personatge, i per això al llegir la història ens alegrem al saber que l'home a resultat mort. Ens alegrem d'una mort! No pareix impensable? Però, si vivim les paraules de la protagonista, les humiliacions patides, entens el sentiment d'odi i la ràbia sentida.

És aquesta màgia que anteriorment comentava la que ens fa gaudir d'històries com la de "L'Ovidi". El conte tindria el mateix significat si ens conten inicialment qui és realment l'Ovidi? No. Llegint ens endinsem en l'assassinat accidental d'un home, que al arribar al final del conte ens fan vore que és un tito. En cap moment mencionen que l'Ovidi siga un home, però la nostra ment, inconsientment, imagina un camperol vigilant l'horta.

La màgia d'imaginar com una estrela fa els nostres desijos realitat, la màgia de creure allò incrible i de crear allò més fantàstic. Aquesta és la màgia de llegir, una aventura continua que et deixa oblidar problemes reals. Una màgia que com a futura mestra m'agradaria ensenyar als meus alumnes, ensenyar als més menuts a crear, imaginar i disfrutar d'aventures interminables.

Un matí de projeccions

Imagineu que us trobeu en una sala a fosques, on només sentiu veus de xiquets i xiquetes i que de cop i repent s'ilumina els fons de la sala. De sobte, l'avi d'una tribu de l'India ens conta una entretinguda llegenda sobre el cel. Més tard, trobem un lleó molt patidor pel seu aspecte físic, una pasada de història aquesta del lleó. Un anar i vindre d'històries de pollastres, peixos, robots, monstres en la foscor...

Però, que més donen els lleons, peixos, robots, monstres o pollastres en comparació als somriures dels xiquets i xiquetes que eren a la sala? No podeu fer-se una idea de lo feliços que eren per moments, com reien, la capacitat de compresió d'allò que veien, moltes de les projeccions sense diàlegs. Això em cridava molt l'atenció, un diumenge de matí, ploguent a mars, però allí estaven gaudint més que ningú.

Era impactant vore la cara, i sobretot els ulls, dels pares d'aqueixos xiquets i xiquetes. Vore com el teu fill gaudeix deu ser tan satisfactori...

Per altra banda, les projeccions m'han semblat una iniciativa molt original. Curts d'entre tres i sis minuts de durada que contaven històries fascinants i diferents l'una de l'altra. Vaig gaudir molt d'aquell matí de diumenge i d'aquelles projeccions, gràcies sobretot, a la felicitat d'uns xiquets que un matí de nadal acudiren a la sala Parpalló de València a vore allò que més els agrada, dibuixos animats.

Torna la màgia...

Qui de menut (o de no tant menut) no ha vist la pel·lícula de "La bella i la bèstia" ? Una història d'amor complicada, que supera les barreres de les diferències. Una història que demostra que tothom pot estimar i ser estimat. Com puc fer vore una de les meues pel·lícules favorites de la infància.

Vaig sentir que s'estrenava el musical a Madrid, i fa cosa d'un parell de messos vaig tindre l'oportunitat d'assitir a vore aquell meravellós espectacle. Sis de la vesprada d'un 14 de novembre a la gran via madrilenya. L'ambient a la porta del teatre "Coliseum" era espectacular, personatges del musical et rebien a la porta. Una volta el teatre ple, a l'hora prevista, s'apaguen els llums... comença l'espectacle.

Una increible pel·lícula duta a escena, personatges duts a la vida i un ambient màgic que et transporta a la benvolguda infància. Un calfred per tot el cos al vore el ball dels personatges principals, una sèrie de sensacions inexplicables que cal viure per poder comprendre. Mai pensava que podria tornar a reviure aquella història, la història que de menuda em feia riure i plorar, em feia sentir princesa.

Dues hores d'un musical que es va quedar curt, la màgia envoltava la sala, els colors dels decorats i el serpentí inundaven l'escenari i uns aplaudiments eterns que ensordien al personal. Un somni fet real que acava al baixar el teló.

Desijos i més desijos

Narrativa curta, contes fantàstics, màgics que porten la imaginació fins als paratges més insospitables.

Sempre al vore caure una estrela, tothom tanquem fort els ulls demanant un desig. Però, que ocorreix quan el desig és complix? Quan un desig increible és torna real? L'esglai s'apodera dels sentits, la incredulitat inunda la ment i només una pregunta balla al nostre cap, realitat o ficció? Aquesta és la pregunta que es planteja cada dia el protagonista del conte "La ratlla i el desitg".

Com reaccionarieu vosaltres si de colp i repent trobeu casa vostra en un lloc on no ha d'estar? Por, misteri.. aquestos són els sentiments que s'apoderen del protagonista que estima la seua llar, la seua dona i el seu paissatge per damunt de tot. Aquest home viatja per trobar consell, un consell que mai li arriba que mai li ajuda. Però, quin consell donar front a una situació com aquesta? Qué aconsellar quan no coneixem la realitat?

Hi han situacions diaries sense cap explicació, situacions sobre les qual cap consell és vàlid. Només la nostra ment és capaç de fer-nos creure allò que volem creure. Seria meravellós i a l'hora misteriós vore com els desijos és fan realitat. Reflexioneu una pregunta, veure per creure? o creure per veure?

Vos anime a gitar-vos cara al cel i esperar veure una estrela caure. Tancar fort els ulls i demanar un bon desitg. Obriu els ulls, que ocorreix?

Any nou, vida nova?

- Bon dia, mare! Bon dia, pare!

Com qualsevol dia de l'any m'alçe del llit, em dutxe, desdejune, duc a terme una sèrie de "rutines" diaries sense adonar-me que és 31 de desembre, nit de cap d'any, una de les nits més esperades. Una molt bona escusa per arreglar-se, fer un bon soparot, una bona festa i fins i tot, perqué no, una bona escusa per menjar fruita.

A mi em crida molt l'atenció, la tradició de la nit de cap d'any. És una nit que has de planejar al menys amb un mes d'antelació. Les setmanes anteriors a la nit "esperada" estan plenes de conversacions on trobem la mateixa frase: " ja tens tratge?". Puff, el tratge de la nit de cap d'any, un mal de cap impressionant. Tenim la costum, de la nit de cap d'any lluir el millor tratge, però no qualsevol tratge, ha de ser un tratge especial. Les tendes de gom a gom, talles desaparegudes, el sistema nerviós a punt d'esclatar.

El sopar, que hem digueu del sopar de cap d'any? Per quina raò hem d'esperar a l'última nit de l'any per fer-nos un sopar tan deliciós?

Però, no només el tratge i el sopar són les tradicions de la nit de cap d'any. Per a mi la més curiosa de totes, és la dels propòsits del nou any. Propòsitis que duren les vint-i-quatre hores següents a l'entrada de l'any i que no tornem a recordar fins al 31 de desembre de l'any següent. Tothom nomenant els propòsits que ha de complir amb l'entrada del nou any, alguns dels quals totalment fantàstics. Però, és curiós com en un dia et proposes per fer tot allò que no has fet en tot un any. Jo personalment, sempre em propose aprimar-me un poquet amb l'entrada del nou any, un propòsit etern que si haguera complit des del primer any que el proposí hauria de passar dues voltes per fer ombra. Aquesta és la tradició més ... diguem-li fantàstica de la nit de cap d'any.

És una nit que podiem dir que dura tot un dia. sobretot per a la gent més jove i sobretot per a les dones.

-18:00 de la vesprada, tot comença amb el gran tancament al bany, tancament que per nosaltres no tant, però per als de fora és etern. Tenim diverses hores per dutxar-nos, fer-nos un monyo espectacular, un maquillatge impecable i lluir un tratge impressionant. Sembla com un d'aquestos programes tant repugnants que feien a la televisió, programes com "cambio radical" i eixos per l'estil. Entrem al bany semblant una persona i ixim totalment "tunejades". Però això si, més contentes que ningú.

-22:00 de la nit. Les dues últimes hores de l'any les dediquem a menjar sense parar, un sopar per caure de cul.



-23:50 de la nit. Tothom assegut front el televisor, raïm en mà, contant els minuts que falten per a les campanades.


-00:00 i hores posteriors. Festa i més festa, a lluir tot allò que ens a costat hores.


-1 de gener de matí. - Bon dia mare! Bon dia, pare! Un any més, un dia més, una bona nit, i fins l'any que bé.