El meu germà Pol

Fa cosa d'una semana, vaig acabar de llegir el llibre titulat "El meu germà Pol", llibre realista que reflexa la situació familiar amb un membre discapacitat. Reflexa a la perfecció moltes situacions familiars actuals. Mostra la posició de Pol ( un adult amb la Síndrome de Down ) dins d'una família acomodada, tradicional i molt conservadora.

No se ben bé perquè, però en un principi no era un llibre que cridara la meua atenció . Tothom em comentava la trsitessa de la història i no tinc el cap prou ocupat com per llegir més coses tristes. Què no tenen prou en llegir la premsa cada dia? Al començar a llegir-lo vaig crear una mena de món paral·lel, un món en el qual em sentía part de la història descrita, la història real que es conta. Ens empapa de realitat, ens tira a la cara problemes que molt poca gent vol vore, que tothom ignora.

Segurament, moltes persones s'han sentit desplaçades per sentir-se diferent a la resta d'una o una altra manera. La por de voler demostrar que per ser diferent a la majoría de la gent no ets pitjor que ningú. Per què per ser especial els han de privar de drets dels quals tothom podem gaudir?

Voldría fer-vos saber una situació que vaig viure fa cinc dies. El passat divendres 7 de novembre, una frase va marcar la nit.

- "Ací no podeu entrar"

Frase que va truncar la nit a dotze persones amb la Síndrome de Down que volien passar una nit agradable envoltats dels amics, prenguent unes copes i fent-se uns ballets. Com qualsevol de nosaltres un dissabte, no? Doncs no va poder ser! Un orangutà ( perquè no té cap altre nom ) , en la porta del pub "Maruja y Limón" a la zona de Joan Llorenç de Valéncia, va impedir que aquest grup de xics i xiques entraren al pub.

- " No es pot entrar amb esportives"

- " Són massa joves"

Va home, va! Que el més jove té 29 anys! Tingues valor de dir que no els vols permetre entrar per la seua discapacitat. Ja que tens valor per imperdir-los entrar, tingues també per donar la cara.

No va deixar que entraren al local , que gaudiren com qualsevol altre jove.

Aquesta és la realitat, ens plenem la boca de bones intencions i és això el que tenim com a resultat. Recapacitem perquè alguna cosa no esta ixint bé, alguna cosa està fallant a la societat. No és normal que coses com aquestes continuen passant a día de hui. Si ni tan sols sabem respectar a les persones com volem solucionar problemes més seriosos?

Però el pitjor de tot sabeu que va ser? Com qualsevol altra persona, es van adonar del que estava ocorrent i amb els ulls ofegats en llàgrimes demanaven una explicació. Però, quina explicació amb trellat podiem oferir? És trist vore situacions com aquestes, però per desgràcia és la crua realitat, injusta però real.